Tornant a l’aigua!

El carnet que em vaig treure després del darrer post escrit en aquest blog va ser el de pare, avui fa disset mesos. Ja m’imaginava que no podria anar tant a l’aigua, que no tindria temps, però no em pensava que no ho trobés a faltar, o fins i tot em fes mandra, però és el que té quan de sobte apareix la cosa més important de la teva vida… Em podria esplaiar i fins i tot fer un blog especial per explicar els canvis a la meva vida (i sobretot la d’en Jan) durant aquest temps, però les coses personals me les guardo de moment 😛

Bé, un canvi que sí que afecta al contingut del blog és que hem anat a viure a Mallorca, a un poble amagat darrera la serra de Tramuntana, Sóller, i escric des de les golfes d’una casa situada als afores del poble. Diguem que estic aïllat del tot 🙂

Centrant-me amb el títol del post, estem començant a controlar millor el temps lliure i gràcies a l’Aurora i que en Jan es distreu amb qualsevol detall que l’envolta, he pogut tornar a l’aigua. Aquesta darrera setmana n’he fet dues de costa molt interessants… La primera buscant Oxynoe olivacea a la punta d’Alcanada (prop del Port d’Alcúdia) i la segona al port de Sóller, per veure si hi ha opistobranquis i valorar si val la pena fer-hi un seguiment periòdic (trobo a faltar Tossa de Mar, snif).

A Alcanada no vaig tenir èxit amb la recerca de l’Oxynoe, però sí que vaig trobar una posta d’aquesta espècie, o sigui que tocarà tornar-hi a anar un altre dia. Durant més de 70 minuts només vaig veure dos exemplars d’opistobranqui (per sort de dues espècies diferents): Elysia timida i Petalifera petalifera.

Petalifera petalifera
Petalifera petalifera

Al Port de Sóller, a només tres metres de fondària, sobre un fons de còdols i posidònia vaig trobar cinc espècies en cinc minuts. L’eufòria de l’èxit em va portar a continuar buscant mar endins, on vaig tornar a la crua realitat del desert mallorquí d’opistobranquis.

De totes maneres, centrant-me en el fons de pedres crec que en tinc per fer un transsecte i anar mirant l’evolució de les espècies al llarg de l’any. A veure quantes en trobo la propera vegada si hi dedico tota la immersió.

Les espècies que vaig trobar van ser Elysia timida, Flabellina pedata, Onchidoris neapolitana, Felimida luteorosea i Spurilla neapolitana. De les dues primeres n’hi havia a patades, de les altres només un exemplar.

Durant el meu passeig al desert vaig trobar per primera vegada un verat volador (Dactylopterus volitans), molt guapo, però no va deixar que li fes una foto tranquil.

Dactylopterus volitans
Dactylopterus volitans (Verat volador o xoriguer)

Share

Submarinisme a full, i aparcat

Durant aquest primer mig any, com que estic a l’atur i s’ha d’aprofitar el temps (això diuen), m’he preparat per poder obrir-me alguna porta laboral a partir de la meva afició/addicció de respirar sota l’aigua.

La primera idea va ser la de treure’m el títol d’instructor esportiu, sense tenir clar que em pugui agradar treballar en un centre de busseig, però sí poder transmetre les sensacions que m’ha donat aquesta afició, ajudar a entrar a la gent en aquest món blau i veure’ls la cara d’atontats a l’acabar les primeres immersions (recordant els meus primers moments).

Al moment d’inscriure’m per fer el curs d’instructor, en Mario em va “enredar” per fer els primers passos en l’altra vessant del busseig: el busseig professional. Es tractava d’obtenir un títol (Bussejador Professional de Petita Fondària) que et permet treballar a una profunditat màxima de 30m (o fora de l’aigua, en un ambient comprimit a la pressió equivalent, com en una tuneladora). Va ser un curs intensiu que em va ocupar tot el gener, pràcticament 12 hores al dia, passant el matí sota l’aigua i la tarda fent teoria i exercicis de física, etc.

Va estar molt bé, com si m’hagués apuntat a un campament d’estiu, molt divertit i amb bons companys de curs i professors. El què no sabia jo és que per treballar “legalment” amb aquest títol necessites que en el lloc de treball hi hagí algú amb una titulació superior que et faci de cap (Bussejador Professional de Mitja Fondària), però està clar que no és una feina que puguis fer tot sol.

I des del final del curs professional fins fa un parell de setmanes vaig estar fent les classes i pràctiques del curs d’instructor recreatiu.

L’última pràctica va ser fer-li un curs d’Open Water al meu germà Carles durant tres dies. M’ho va posar molt fàcil perquè ell ja fa temps que fa snorkel i tenia molta confiança al mar. De seguida que es va acostumar a respirar sota l’aigua tot va anar rodat… només li faltava fer hores per aprendre a dominar la flotabilitat. I sí, quan sortia de l’aigua feia cara d’atontat, content de tot el que havia vist.

Selfie Open Water

 

Ara ja tinc els títols, però estic esperant un carnet molt més important i toca aparcar-ho tot una bona temporada 😛

 

Share

Uf! si tenia un blog! 2 (Noel dixit)

Com vaig predir a l’anterior post, ha nascut el GROC, el Grup de Recerca d’Opistobranquis de Catalunya, que m’ha robat molt de temps però n’estic molt orgullós!

La pàgina web se l’ha currat en Guillem i jo he posat les primeres pedres provisionals d’una guia i un blog. Quan tinguem temps i diners (o voluntaris) li donarem millor forma i contingut. Mentrestant l’equip del GROC hi anem treballant de mica en mica…

Durant aquest temps tenyit de GROC també he dissenyat el logo i el primer póster per a l’exposició Exponatura 2010, a la facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona.
Ens han encarregat els primers cursos d’Opistobranquis i s’estan apuntant els primers socis.

Bé, no m’extendré més aquí… Serà millor que seguiu els enllaços del GROC si voleu veure com continua evolucionant.

Ah! des del primer dia de l’any, també he dedicat el temps a altres colors…

Aurora

Share

Uf! si tenia un blog!

Xino gordo amb bigoti

Ostres, des que vaig estrenar la càmera nova i li vaig comprar el banyador que he deixat la Tofa aquí tirada… Només el quilòmetre cent mil del Tofènic va ser prou important per passar per aquí a vomitar algo. Bé, no és que la meva vida sigui una merda, eh, simplent la inspiració (uf, a qualsevol cosa se n’hi diu inspiració…) s’ha dispersat.

Ara no se si arriba aquell moment que, quan agafes de nou el diari abandonat, et poses a fer un resum del què ha estat de tu tot aquest temps… No, crec que no… Suposo que als enllaços d’aquí dalt a la barra ja hi ha prou informació.

Només he de dir que el xino gordo amb bigoti de la foto és GROC, i el GROC marca el meu futur…

Explorant el món GROC

Share

El vestidet

La meva nova companya d'immersió

Per fi! Al final la meva nena ja té el vestidet… Dilluns a les deu del vespre va arribar i vaig estar emprovant-li i posant-li a mida fins les dues de la matinada.
Dimarts a la tarda, abans de la revetlla, la nena volia estrenar-lo i no vaig gosar dir-li que tingués paciència, que millor a poc a poc, que una antiga companya va patir un accident amb les presses FLASHBACK. Però com que el vestit nou està preparat pels imprevistos.

Bé, un cop a l’Ametlla de Mar, a la cala del torrent del Pi, la visibilitat era xunga, em faltaven mans per posar-me les aletes i les ulleres (gràcies Titu i Gael) i mar endins, amb bona visibilitat però encara amb el va-i-ve de les onades, vaig comprovar que fer fotos no seria bufar i fer ampolles a partir d’ara… Primer obstacle seriós: el regulador no em deixa apropar l’ull al visor de la càmera, he de triar entre respirar o fer fotos… hauré de mirar de convinar-ho una mica.

Tot i els problemes vaig trobar el primer nudi, l’únic en els 90 minuts d’immersió:

Thuridilla hopei

Share

No es pot fer tot…

Aquesta Setmana Santa he canviat la costum anual d’anar a León amb la família per passar tres dies d’espeleo intensiva al Massís d’Arbàs, a l’Alta Garona, amb el Comando Patxaran:

Foto del Carlos

Sí, ens va nevar i ploure cada dia, però a dins els avencs i coves només hi circulava aigua… no passa res… A més a més l’Àlex em va regalar un mal d’esquena per acabar de fer la penitència.
O sigui que després de tot això vaig tornar lisiat i defdedat per tota la setmana.

Bé, no passa res… compensa amb l’experiència, el paisatge i la companyia, però clar, arriba el següent cap de setmana i…

falto jo!

…em toca fer bondat.

A més a més dijous que ve és Sant Jordi, dia de cors… i electrocardiogrames.

Share

Amb l’ai al cor

Com cada any, em van arribar els resultats de la revisió de la feina amb el típic “lleuger sobrepès”, però aquesta vegada venien amb un comentari inquietant respecte l’electrocardiograma: Desnivel ST, acuda a su médico de cabecera…
No vaig donar-li importància, la doctora va tenir problemes per enganxar-me les ventoses al pit i vaig pensar que era cosa de la qualitat de les revisions… De totes maneres vaig fer una mica de cibercondríac i em vaig acollonir una mica (clar, sempre surt el pitjor a internet… quin interés tindria fer un article sobre refredats o mala col·locació de ventoses?). Vaig demanar hora pel mateix divendres, així podria fer immersió dissabte i un avenc diumenge sense cap paranoia.

El doctor em va fer un segon electrocardiograma d’urgència i em va dir que es confirmava el desnivel ST, que no em preocupés, però que em donava un paper per demanar hora al cardiòleg de caràcter urgent, que aquell cap de setmana no fes el burru i guardés repós a casa, res d’immersions, res d’activitat física. Molt maco…

La ratllada era considerable, les conseqüències podrien ser desastroses, em prohibirien el submarinisme!!!??? Era la meva gran preocupació, no ho veia gaire clar i em vaig començar a mentalitzar que m’hauria de buscar una nova afició (o obsessió). Ornitologia? passejar pausadament a la recerca d’ocells podria anar bé pel meu cor malalt…

No vaig fer immersió, però vaig acompanyar als d’espeleo per passejar una mica… si em quedava tiesso per una passejada voldria dir que estaria massa cardat per continuar vivint…
La espera fora de l’avenc va ser llarga, però va venir a fer-me companyia un pit roig molt curiós. Començaria aquí la meva nova col·lecció? realment em dedicaré a l’ornitologia?

Pit roig

Al final em van trucar del cardiòleg donant-me hora pel dia de Sant Jordi, d’aquí a dos mesos… i clar, amb la ratllada que portava a sobre pel tema submarinisme s’esperarà ta tia enana! Vaig buscar altres opinions i al final resulta que, veient un electro de fa dos anys, ja ho tenia… o sigui que si durant dos anys no he notat res al pit, ni m’he cansat, ni res d’això, doncs potser que no em preocupi…

Dissabte el mar em va regalar una immersió espectacular amb 17 espècies d’opistobranquis diferents! Moment friki.

Bé, ara falta esperar Sant Jordi per confirmar que el pit roig no representa la fi del submarinisme i que tinc el pit bé.

Share