… i fins aquí, Antònia Font

La primera vegada que vaig saber de la seva existència va ser quan van treure el segon disc (A Rússia), cap al 2001, i no va ser per escoltar-los sinó perquè la Marta Borràs em va demanar que li gravés els dos cd d’Antònia Font a la seva germana Rosa (encara no estaven esteses les gravadores de cd). Me’ls vaig escoltar, tenien algo diferent, però pel meu gust eren massa patxangueros…

Al cap d’uns anys, a una entrevista de ràdio (crec que era a “El món s’acaba” d’en Xavier Grasset) vaig sentir que deien que havien tret un nou disc i estaven sorpresos del seu èxit, que ells l’havien fet per passar-s’ho bé, per jugar una mica, farts que no els fessin cas amb els altres. Parlaven del disc Taxi (2004). Em van caure molt bé i al cap de poc m’havia comprat el disc, un digipak molt guapo que contenia el cd i un dvd amb la pel·lícula: Acronia i col·lapse del Dr. Polanski. Flipant amb la presentació, els títols, les lletres i la música, els robots i llumetes retro-futuristes, amb sensació de tenir una obra mestra a les mans… Recordo que me’l vaig gravar pel cotxe junt amb l’Alegria (2002), que també em va agradar (tot i trobar-lo encara una mica patxanguero). Els dos primers crec que encara no els he escoltat mai sencers.

Després van treure el Batiscafo katiuscas (2006), molt més tendre, que també em va agradar molt.

Els seus experiments amb orquestra no m’han acabat mai d’enganxar… sí que vaig trobar maco el concert del Liceu (a la tele), però el Coser i Cantar (2007) no me l’he escoltat mai sencer tampoc…

Quan ja semblava que ho havien deixat, em van sorprendre amb el Lamparetes (2011), segurament el seu millor àlbum, i quan encara no havia tingut temps d’avorrir-lo (de tant escoltar) un any després van i treuen un disc amb 40 cançons curtes: Vostè és aquí (2012).

I va i a finals del 2013 has de sentir que ho deixen, que s’acomiaden amb un concert (que acaben essent tres), que Antònia Font desapareix. Vete a tu pueblo!

Amb molta sort vaig aconseguir un parell d’entrades, justament pel darrer dels tres concerts (i vaig gravar com vaig poder els vídeos d’aquí dalt).

Share

Proof

Hey, could you stand another drink
I’m better when I don’t think
It seems to get me through
Say, d’you wanna spin another line
Like we had a good time
Not that I need proof

Swell, we’re living in a hotel
And someones ringing my bell
In a room without a view
Hey, heard you read another book
Should I take another look
Who am I
Without you

I am Kloot.

Share

Un tros de fang

Tu no saps com em fas sentir,
com un ninot vora la caixa,
tant petit, insignificant,
a les teves mans, un tros de fang.
Tu no saps com em fas sentir,
com un idiota, que compta el temps perdut
entre un ja ens veurem i un avui no puc.

Tu no saps reconèixer en mi,
el què tinc d’or et sembla una llauna,
jo m’arrugo i vaig oxidant-me.
El que trobo dolç a tu t’amarga,
i per allargar la tonteria,
el què ens cremava avui està ofegant-me.

Tu no saps com em fas sentir,
tu no saps com em fas sentir,
tu no saps com em fas sentir…

Mishima.

Share

Hi ha un advance i un després

A les mires del cel,
ones ultraviolades, infraroges.
Entre el submarinista i el peix que no sap on va,
entre els ossos calcificats, cèl·lules.
Bullen partícules d’H2O al sòtil despintat,
entre sistemes solars, entre l’espai perdut.
L’astronauta camina amb la seguretat de saber
que els ampers són el voltatge partit per la resistència.
Camina sense escrúpols per ser com és,
i no s’expressa obertament perquè no pot.
És així, l’astronauta,
i es mira el cel desconcertat:
ones alfa, ones gamma.

Càpsula d’emergència. Joan Miquel Oliver.

Share

Tots els mecanismes

L’univers és una cadena d’esdeveniments que t’afecten més o menys… i si l’esdeveniment té front, pot merèixer un petó.

Fa un any li va tocar a en Joan Miquel Oliver. Ahir van pillar en Pau Debon i en Jaume Manresa, cantant i teclats d’Antònia Font. Molt macus… Primer no ho entenien, però després d’explicar-los que era un homenatge van accedir-hi apartant-se els serrells. De fet en Pau Debon li va fer primer el petó a en Titu (segur que li va dir que no s’havia de morir mai…). En Joan Roca, el baix, que estava allà al costat, es va fer el longuis (normal…) i no li vaig poder dir que de gran vull tenir unes patilles com ell.

Clavant-me les ungles a la cara i amb cara d’adolescent histèrica: TOTS ELS MECANISMEEEEES!!!!!

Share

Children See, Children Do

Acabo de rebre un altre bon anunci via mail (aquest) i quan l’he buscat al YouTube n’he trobat una versió amb una cançó diferent i cantada pel Thom Yorke. L’anunci és igual de culpidor a les dues i no penso dir quina cançó m’agrada més perquè se que no sóc imparcial… Per això una l’enllaço i l’altra l’enganxo:

res, que l’han tret… (el del Thom Yorke). Ara es pot trobar aquí.

Abans he dit un altre referint-me al que vaig penjar fa quasi un any: clic.

Share

Radiohead de nou…

Finalment arriba l’àlbum a les botigues. Fa dos mesos que el vam poder descarregar de la web pagant la voluntat però si el volies tenir físicament havies de comprar un megapack de 60 euros. Ara podrem tenir el cd normal… normal? no, clar… havien d’innovar per aquest costat també… et venen un lot amb el cd, llibret, etiquetes, etc., però sense la caixa de plàstic perquè te’l muntis tu amb una de les que tens buides apilonades, pel canvi climàtic

Sí clar, les intencions són bones, però coneguent-me seré incapaç de montar-me el cd… em farà pena desenganxar el paper de les enganxines, no podré destruir el format original… hauré de fer com els frikis que col·leccionen figuretes d’Star Wars, que en compren tres, una per jugar, una per tenir-la amb l’envàs original i l’altra per especular i fer pasta buscant gent més friki que ells.
Què els costava fer un simple digipak? Hijjos deputa!

Share