La maledicció del Castell de Milany

No em tornaré a justificar de nou pel grau d’abandonament d’aquest blog, però hi esquitxaré un altre relat fresc.

Avui he anat a fer feina de camp al Ripollès, on hi estic fent un mapa de riscos geològics. Es tracta d’anar a veure in situ els escarpaments per valorar si hi ha indicis de despreniments i valorar-ne la perillositat (etc.)

Durant tot el cap de setmana ha estat plovent, o sigui que les pistes estaven bastant enfangades i el cotxe, tot i tenir tracció a les quatre rodes (però no és ben bé un 4×4) patinava una mica al pujar cap al castell de Milany, que es troba prop de Ripoll, accedint-hi per una pista des de Vallfogona del Ripollès.

Quan he arribat a dalt ja estava bastant tens (quan el cotxe patina, inconscientment vas apretant les dents i altres músculs, des de l’espatlla fins a l’ojete). Després de mirar l’escarpament que hi ha sota el castell, he mirat de nou el mapa per comprovar que la pista seguia fins a la masia de Milany, cosa que he valorat per no haver de baixar de nou pels pendents fangosos. A la masia hi havia estat i sabia que des d’allà la pista continuava bé.

Engego el cotxe i endavant… bé, això també està una mica enfangat… ui, sí sí, però està millor, sí… ups, pels pèls, això ho he passat una mica justet, espero no haver de girar cua… ups, pels pèls, això ho he passat una mica justet, espero no haver de girar cua… ups, pels pèls, això ho he passat una mica justet, espero no haver de girar cua… ups, pels pèls, això ho he passat una mica justet, espero no haver de girar cua… ups, ups, ups, ups? això no es mou…

el cotxe se m’ha quedat recolzat per la panxa amb les rodes patinant dins el fang 🙁

Res, he provat de posar-hi branques petites i gruixudes, endavant i endarrere, però res… He trucat a la feina per explicar-los el percal on m’havia ficat i ells han trucat a l’assegurança perquè m’enviessin una grua o algú per treure’m d’allà.

El de la grua m’ha trucat dient que estava a Manresa i que havia de pujar fins a Ripoll per agafar un Defender que porta unes cadenes per estirar el meu cotxe i que a veure com ens en sortim… o sigui que en tenia per un parell d’hores.

Quan ha arribat eren cap a les tres de la tarda i ens hi hem posat. Ell m’ha estirat enrere i m’ha tret del forat. Primer round superat.

La segona prova ha estat fer girar el cotxe, que amb el fang ha estat una miqueta complicat perquè tot i tenir les rodes girades el cotxe anava recte seguint les roderes… Finalment ho hem aconseguit.

Les següents proves les hem anat superant de mica en mica, ell a davant amb el Defender i jo al darrera al meu ritme. En algun punt m’ha hagut de posar pedres sota les rodes per no tocar amb els baixos (de baixada tot havia estat més fàcil).

I una vegada de nou al Castell, la baixada que abans m’havia fet por, s’havia convertit en una prova més fàcil. Tot i això, amb primera i acariciant els frens he anat baixant, en alguns trams amb el cotxe lliscant una mica travessat, però bé, he arribat a baix sencer, jo i el cotxe, que és bastant nou i m’hauria fet molt mal haver-lo cascat.

Un bon dia per haver fet 35 anys… com més gran més burru!

Share

els Visitants

Avui a Solius, a l’hora de dinar, tot parant la taula mentre els cotxes feien la volta de reconeixement i l’arròs estava reposant els últims minuts (no dic paella perquè els cosins vila-realencs de l’Aurora em tallarien el coll, que es veu que l’autèntica paella valenciana no porta musclos, ni escamarlans, molt menys salsitxes i és groga), des de la finestra de la cuina he vist algo verd que es movia entre les plantes:

taaaat!

Hem sortit sigil·losament i no s’ha espantat gens, quan normalment al mínim moviment fugia cap al cau. M’ha deixat anar a buscar la càmera al cotxe i tornar, i ell com si res, entrant i sortint a un forat, pujant als testos, passejant per l’herba i fins i tot se m’ha apropat a mig metre dels peus (estant jo quiet amb la càmera com un dels de les rambles, potser venia a tirar-me una moneda?).
I de cop n’ha aparegut un altre, una mica més lluny, a la seva bola, que ha caçat un llimac i ha estat entretingut una bona estona (com jo).

Al final m’he mogut massa i han marxat escales avall del jardí, cap al seu lloc habitual. Es veu que són parella i s’estan al cau que altres anys n’hi havíem vist un de sol…

Davant del cau ♀ i ♂

M’he perdut la sortida del gran premi de Turquia i m’he trobat l’arròs a taula… Bé, paella collons! que lameumare també la fa molt bona!

Share

Susqueda

Presa de Susqueda

Feia molts anys que el nivell de l’embassament de Susqueda no arribava als sobreeixidors. No se quantes vegades ho he vist, però crec que es podrien comptar amb els dits d’una mà. La darrera vegada va ser al 1996, l’any que vaig anar a viure a Barcelona.

Estava estudiant per pujar nota per la selectivitat i vivia a casa el meu germà, que m’havia acollit perquè m’anés situant a la ciutat. No recordo el moment exacte, però se que quan vaig saber que l’aigua passava per damunt la presa vaig agafar la Teisa cap a Amer per poder-ho veure. És un moment especial, no se què té, el rugit i la força de l’aigua saltant i picant al fons de la presa… mirar aigües amunt des del mig de la presa i imaginar-te que estàs nedant contra corrent, intentant salvar la vida i no caure daltabaix… o més realista, veure un tronc flotant, movent-se a poc a poc, però cada vegada més ràpid fins que passa per sota i cau avall.

Aquesta vegada em vaig haver d’esperar a divendres i confiar que encara saltaria aigua. Vaig sortir a les 3 de la feina, dinar ràpid i cap a Susqueda! Hi va haver sort, però la làmina ja era primeta i es feia fosc. De totes maneres, si hi hagués pujat dissabte no ho hauria vist.

Espero no haver d’esperar 15 anys més per tornar-ho a veure.

Ah, el meu pare em sembla que encara hi treballava al 1996…

Passen els anys...

Més fotos de Susqueda aquí. I un video.

Share

Asintiomatucio

Després de tanta història i tant cibercondríac va arribar l’hora d’anar a veure el senyor cardiòleg. Un nou electrocardiograma, esperi fora, ja l’avisarem… i m’avisen, hola bon dia senyor cardiòleg, vegem aquest electrocardiograma… Fuma? No. Pren drogues? No. Al·lèrgies? No, que jo sàpiga. Dolors al pit? No. Sensació d’ofegament? No. Mmmmmmm i què fa vostè aquí? Res, que em van dir que tenia un desnivell a la corva S-T, vaig anar al metge i em va enviar d’urgències cap aquí (2 mesos d’urgència). Doncs res, el seu electrocardiograma és el d’una persona normal de la seva edat, esportista, jove, etc. el meu electro seria semblant al seu, no es preocupi, pot fer vida normal sense cap limitació.

Paciente de 31a asintiomatucio con ecg de repolarización precoz sin alteraciones significativas ni clínica, no precisa tto ni controles por cardiologia.
No tiene limitación para realizar ningún tipo de actividad.

Lo d’asintiomatucio ho he traduït com assimptomàtic…
Ah, i el cor me l’ha dibuixat la infermera… (al senyor de 70 anys que anava abans que jo també li ha dibuixat, jo no sóc cap segon plat!).

Share

No es pot fer tot…

Aquesta Setmana Santa he canviat la costum anual d’anar a León amb la família per passar tres dies d’espeleo intensiva al Massís d’Arbàs, a l’Alta Garona, amb el Comando Patxaran:

Foto del Carlos

Sí, ens va nevar i ploure cada dia, però a dins els avencs i coves només hi circulava aigua… no passa res… A més a més l’Àlex em va regalar un mal d’esquena per acabar de fer la penitència.
O sigui que després de tot això vaig tornar lisiat i defdedat per tota la setmana.

Bé, no passa res… compensa amb l’experiència, el paisatge i la companyia, però clar, arriba el següent cap de setmana i…

falto jo!

…em toca fer bondat.

A més a més dijous que ve és Sant Jordi, dia de cors… i electrocardiogrames.

Share

Amb l’ai al cor

Com cada any, em van arribar els resultats de la revisió de la feina amb el típic “lleuger sobrepès”, però aquesta vegada venien amb un comentari inquietant respecte l’electrocardiograma: Desnivel ST, acuda a su médico de cabecera…
No vaig donar-li importància, la doctora va tenir problemes per enganxar-me les ventoses al pit i vaig pensar que era cosa de la qualitat de les revisions… De totes maneres vaig fer una mica de cibercondríac i em vaig acollonir una mica (clar, sempre surt el pitjor a internet… quin interés tindria fer un article sobre refredats o mala col·locació de ventoses?). Vaig demanar hora pel mateix divendres, així podria fer immersió dissabte i un avenc diumenge sense cap paranoia.

El doctor em va fer un segon electrocardiograma d’urgència i em va dir que es confirmava el desnivel ST, que no em preocupés, però que em donava un paper per demanar hora al cardiòleg de caràcter urgent, que aquell cap de setmana no fes el burru i guardés repós a casa, res d’immersions, res d’activitat física. Molt maco…

La ratllada era considerable, les conseqüències podrien ser desastroses, em prohibirien el submarinisme!!!??? Era la meva gran preocupació, no ho veia gaire clar i em vaig començar a mentalitzar que m’hauria de buscar una nova afició (o obsessió). Ornitologia? passejar pausadament a la recerca d’ocells podria anar bé pel meu cor malalt…

No vaig fer immersió, però vaig acompanyar als d’espeleo per passejar una mica… si em quedava tiesso per una passejada voldria dir que estaria massa cardat per continuar vivint…
La espera fora de l’avenc va ser llarga, però va venir a fer-me companyia un pit roig molt curiós. Començaria aquí la meva nova col·lecció? realment em dedicaré a l’ornitologia?

Pit roig

Al final em van trucar del cardiòleg donant-me hora pel dia de Sant Jordi, d’aquí a dos mesos… i clar, amb la ratllada que portava a sobre pel tema submarinisme s’esperarà ta tia enana! Vaig buscar altres opinions i al final resulta que, veient un electro de fa dos anys, ja ho tenia… o sigui que si durant dos anys no he notat res al pit, ni m’he cansat, ni res d’això, doncs potser que no em preocupi…

Dissabte el mar em va regalar una immersió espectacular amb 17 espècies d’opistobranquis diferents! Moment friki.

Bé, ara falta esperar Sant Jordi per confirmar que el pit roig no representa la fi del submarinisme i que tinc el pit bé.

Share

He arribat a la creu

Bé, la creativitat de la tofa continua en hores baixes… de totes maneres, a la sel·lecció de fotos d’Islàndia ja he arribat al dia SIXT.
Respecte el tema, no se si serà cosa de la crisi que està patint aquell país o cosa de la jeta de la companyia de lloguer de cotxes, però encara no sabem res de la reparació. La única putada és que m’estic començant a creure que no ens arribarà cap factura… i el senyor Murphy crec que està ansiós esperant que acabi de mossegar l’esquer.

Bé, si encara hi ha algun visitant que apareix per aquesta tofa desolada aquí té una selecció de fotos d’Islàndia:

Si en vols més estan penjades al flickr.

Share

La creu d’Islàndia

No, no va de banderes ni de religions… va de desventura amb 4×4.

No parlaré dels paisatges meravellosos, dels camps de lava, de les glaceres immenses, de les aigües sulfuroses, dels fangs de colors, de les aurores boreals, dels geisers, etc. Tot això està allà, està a les 1500 fotografies fetes i està gravat a la retina, però de moment està tot cobert per una ombra fosca anomenada SIXT (ara hauria de sonar un tro i un llamp al mig d’aquesta negror).

L’aventura, abans que desventura, va començar a la matinada de cap d’any, mig adormit per l’alcohol, al sofà d’en Noel i la Muntsa, quan la gent començava a retirar-se i es va sentir la veu de l’Adri: “ei, us apunteu a anar a Islàndia? he vist que hi ha bitllets que estan bé de preu de cara a l’estiu…”. No cal dir que la cosa va quallar i vam acabar caient a la temptació set persones, el número perfecte per omplir un Ford Explorer edició limitada: Adri, Ricardo, Noel, Muntsa, Ari, Oscar i un servidor.

islandia_250

Bé, salto directament al dia sixt, sisè dia de viatge… un sis i una creu (hay alguien aquí? quién te envia?). Val a dir que tot i ser un dia gris, amb una mica de pluja i algun raig de sol va estar prou bé. Vàrem anar de Mývatn (el llac de les mosques) a l’Askja, una caldera enorme amb una altra més petita a dins que forma un gran llac, travessant camps de lava d’aspecte lunar seguint una pista tortuosa i pedregosa, grans extensions de terra erma de colors negres, ocres i vermells. De tan en tan es creuava el riu Lindaá provinent del desglaç de la immensa glacera Vatnajökull. Era el primer riu que creuàvem i hi va haver una mica de nervis. Després de passar els dos primers guals li vam perdre el respecte, però sempre pensant que els següents dies creuaríem rius més cabalosos.
L’Askja va ser impressionant, és immens. Uns quants es van banyar dins el Víti, un llac petit dins un petit cràter. L’aigua no estava massa calenta, però tenia un blau turquesa molt guapo. Per variar feia pudor a ous podrits, però em començava a agradar… Al costat mateix hi havia el gran llac de la caldera, amb les aigües transparents i unes fumaroles amenaçadores. Sortien bombolletes de sota les pedres i l’aigua era molt calenta… millor frenar la imaginació en aquests casos, però suposo que seria una mort molt ràpida…

Vam dinar al refugi al peu de la montanya i tots cap al cotxe que la tornada seria llarga… Unes 3 o 4 hores, uns 60 km de pista i 40 de carretera.

4x4?

Després de fer uns quants jocs de viatge vaig posar un pupurri meu de música tranquila que va fer efecte amb un parell o tres de cançons… tots clapats menys en Ricardo que em feia de copilot. Sí, conduïa jo a la tornada. L’anada l’havia fet en Noel.
A l’arribar al primer gual ens vam mirar amb el Ricardo i… adelante! sin prisa pero sin pausa… Hi va haver algun moviment dels morts que portàvem darrera però de seguida van tornar a caure.
Mentre conduia, mirant la tranquilitat dels de darrera, vaig pensar que si ens passava algo al riu tindrien un despertar histèric… potser els hauríem de despertar abans per si un cas… però m’ho vaig treure del cap…
Evidentment, com que es tracta d’una desventura, va passar lo inevitable… el següent “adelante” no va tenir la mateixa fortuna, al mig del Lindaá el motor es va parar. MERDA! L’aigua, per l’onatge passava per sobre el motor i també esquitxava les finestres. Tothom es va despertar alhora i els meus pensaments anteriors es van materialitzar. Pànic, histèria, crits, però es reclamava serenitat. El riu s’havia calmat i només arribava a mitja porta, s’havia filtrat un dit d’aigua a l’interior, però res més. Finestres baixades, QUÈ FEM!? algú va saltar a l’aigua, després un altre, em vaig començar a treure les sabates i mitjons, uns paios ens cridaven des de fora l’aigua amb les mans al cap… era un altre cotxe que ens seguia… res a fer… el cotxe no s’engegava (i a part algú recomanava que ni ho intentéssim, però ja estava fet…). Una vegada fora el riu vam decidir treure les motxiles de dins el cotxe per canviar-nos. Havíem d’esperar una hora o dues a que vinguessin els ràngers, els guardes del parc natural a qui havíem trucat…

Van arribar quan s’estava fent fosc i ens van fer esperar mitja hora més mentre anaven a buscar una corda per estirar el cotxe. Ho van aconseguir, però el motor continuava sense donar senyals de vida.
Com que ja era tard ens van portar a un refugi que estava a 10 minuts. El plan era dormir allà i al matí que algú anés caminant a mirar si el cotxe s’havia assecat i el motor s’engegava.

A les set del matí, després d’una nit sense poder dormir per culpa del fred, vam sortir el Noel i jo cap al cotxe… una hora caminant, deu minuts eixugant els seients, les estores, etc… mimant el cotxe per fer-li la pilota. Arriba el moment, el Noel em cedeix l’honor per poder-me treure l’espina clavada… fico la clau… BOP. Ni BRROOOOM ni hòsties, el motor simplement fa BOP a cada intent… Torna a aparèixer la foscor de la tragèdia… a fora la pluja augmenta la intensitat…

L’Òscar i el Ricardo van aconseguir marxar en direcció a Mývatn, on teníem les tendes plantades, amb uns espanyols que dormien al refugi. Quedàvem cinc i els de SIXT, la companyia de lloguer de cotxes, ens havien dit que la grua no arribaria fins cap a les cinc de la tarda. Estàvem al mig del no res, a 30 km de la carretera principal i a 60 de Mývatn. Descartada la tornada a peu… Dos tenien assegurada la plaça amb la grua i tres més havien de fer auto-stop. Un dia plujós… final de temporada… poques espectatives de visites a l’Askja… i menys possibilitats que tinguéssim lloc en algun cotxe. Jo ja em començava a fer la idea de tornar a passar la nit al refugi.
Finalment vam anar a esperar la grua al cotxe tots plegats i afortunadament va aparèixer juntament amb un 4×4. Li vam preguntar si ens podria portar i va fer que sí, que cap problema. Tan l’home del 4×4 com el del camió-grua debien tenir uns 60 anys. El mecànic del poble i el camioner del poble… suposo que dos vells amics… Una parella entranyable. Dues hores ben llargues de camí amb algún problema logístic, però amb la tranquilitat de saber que dormiríem a la tenda tots plegats a la “civilització”.

Arribem a Mývatn i l’home entranyable amb ulleres entelades ens dóna un paperet amb un número escrit: 480113 crec recordar. Ens va dir que això li havíem de pagar a ell i que per la resta ja ens entendríem amb SIXT… Amb cara de boniatos vam trucar a la companyia (bé, l’Adri va trucar perquè era l’speaker del grup) i ens van dir que ells no se’n feien càrrec, que ells no pagaven aquesta xifra. El vellet entranyable va tornar i al veure que estàvem parlant amb SIXT i que dubtàvem pagar-li va començar a canviar la cara. Li vam demanar que ens fes factura per poder tenir un paper per reclamar i la cara encara va canviar més… va passar d’entranyable a fill de puta matón i tot cridant que era molt tard va engegar el cotxe i vam sortir follats en direcció al seu taller. De pel·lícula de por. Vam aturar-lo i vam accedir a pagar-li els diners per estalviar-nos el 25% d’impostos i l’agonia d’aquell malson. El putu vellet gafotas ens estava atracant uns 450 euros…

Després d’un dia de reflexió al paradisíac llac Mývatn vam decidir continuar el viatge amb autobusos turístics. SIXT ens va dir que la grua i la reparació ho hauríem de pagar perquè al contracte quedava escrit explícitament que l’assegurança no cobria els danys ocasionats per l’aigua ni per la grava. Ens posava un altre cotxe per acabar el contracte, però l’havíem d’anar a buscar a Reykjavik, a dos dies d’autobús per gaudir el risc de conduir un 4×4 dos dies més. La opció bus turístic era perfecta…

Vam haver de trucar cada dia a SIXT per intentar extreure’n alguna informació, sabíem que podia ser cara la reparació, però necessitàvem una xifra, una confirmació per donar forma al final del malson. Fatal, el tiu de la companyia ens esquivava a cada trucada i no sabia res. Ens va dir que a l’últim que li havia passat una cosa semblant la reparació havia pujat a 700.000 corones, uns 6.000 euros…

Punt d'inflexióA hores d’ara encara no sabem res… potser se n’han oblidat…

Share

Passar pel tubu

– Señor Antoni? Puede pasar… Coja los mandos y mantenga las rallitas dentro de su caminito.
… pantalla superada.
– Vuelvalo a hacer (mentrestant ella de txàtxara).
… pantalla superada i apareix un menú amb més jocs, però apareix una altra dona i se m’emporta a una altra sala. Mala puta, no m’ha deixat jugar als altres jocs.
– Tápese un ojo y deletree.
– V A Y A T I M O
– Muy bién, ahora el otro ojo.
– No lo veo, lo tengo un poco miope.
– Bueno, el carné es para coche, no? si fuera para camión debería llevar gafas.

Don JENNY BUENO KOPPEL, Director del centro de reconocimiento de conductores CENTRO MEDICO LLUCMAJOR, S.A.
INFORMA:
Que Don TONI TOFA, D.N.I.nº 77915054-R, nacido el 22/10/1977 se ha sometido al reconocimiento facultativo pertinente de las aptitudes médicas y psicológicas necesarias para la PRÓRROGA del permiso o licencia de conductores de la clase B de conformidad con lo establecido en el Real Decreto 1598/2004, de 02 de Junio, y visto el dictamen POSITIVO se le considera APTO para PRORROGAR el permiso o licencia de conducción ORDINARIO correspondiente.

42 euracos!

camina cap a la llum...

Menys de cinc minuts, 42 euros.
No he matat a ningú, APTE.

Share