els Visitants

Avui a Solius, a l’hora de dinar, tot parant la taula mentre els cotxes feien la volta de reconeixement i l’arròs estava reposant els últims minuts (no dic paella perquè els cosins vila-realencs de l’Aurora em tallarien el coll, que es veu que l’autèntica paella valenciana no porta musclos, ni escamarlans, molt menys salsitxes i és groga), des de la finestra de la cuina he vist algo verd que es movia entre les plantes:

taaaat!

Hem sortit sigil·losament i no s’ha espantat gens, quan normalment al mínim moviment fugia cap al cau. M’ha deixat anar a buscar la càmera al cotxe i tornar, i ell com si res, entrant i sortint a un forat, pujant als testos, passejant per l’herba i fins i tot se m’ha apropat a mig metre dels peus (estant jo quiet amb la càmera com un dels de les rambles, potser venia a tirar-me una moneda?).
I de cop n’ha aparegut un altre, una mica més lluny, a la seva bola, que ha caçat un llimac i ha estat entretingut una bona estona (com jo).

Al final m’he mogut massa i han marxat escales avall del jardí, cap al seu lloc habitual. Es veu que són parella i s’estan al cau que altres anys n’hi havíem vist un de sol…

Davant del cau ♀ i ♂

M’he perdut la sortida del gran premi de Turquia i m’he trobat l’arròs a taula… Bé, paella collons! que lameumare també la fa molt bona!

Share

Susqueda

Presa de Susqueda

Feia molts anys que el nivell de l’embassament de Susqueda no arribava als sobreeixidors. No se quantes vegades ho he vist, però crec que es podrien comptar amb els dits d’una mà. La darrera vegada va ser al 1996, l’any que vaig anar a viure a Barcelona.

Estava estudiant per pujar nota per la selectivitat i vivia a casa el meu germà, que m’havia acollit perquè m’anés situant a la ciutat. No recordo el moment exacte, però se que quan vaig saber que l’aigua passava per damunt la presa vaig agafar la Teisa cap a Amer per poder-ho veure. És un moment especial, no se què té, el rugit i la força de l’aigua saltant i picant al fons de la presa… mirar aigües amunt des del mig de la presa i imaginar-te que estàs nedant contra corrent, intentant salvar la vida i no caure daltabaix… o més realista, veure un tronc flotant, movent-se a poc a poc, però cada vegada més ràpid fins que passa per sota i cau avall.

Aquesta vegada em vaig haver d’esperar a divendres i confiar que encara saltaria aigua. Vaig sortir a les 3 de la feina, dinar ràpid i cap a Susqueda! Hi va haver sort, però la làmina ja era primeta i es feia fosc. De totes maneres, si hi hagués pujat dissabte no ho hauria vist.

Espero no haver d’esperar 15 anys més per tornar-ho a veure.

Ah, el meu pare em sembla que encara hi treballava al 1996…

Passen els anys...

Més fotos de Susqueda aquí. I un video.

Share

Uf! si tenia un blog! 2 (Noel dixit)

Com vaig predir a l’anterior post, ha nascut el GROC, el Grup de Recerca d’Opistobranquis de Catalunya, que m’ha robat molt de temps però n’estic molt orgullós!

La pàgina web se l’ha currat en Guillem i jo he posat les primeres pedres provisionals d’una guia i un blog. Quan tinguem temps i diners (o voluntaris) li donarem millor forma i contingut. Mentrestant l’equip del GROC hi anem treballant de mica en mica…

Durant aquest temps tenyit de GROC també he dissenyat el logo i el primer póster per a l’exposició Exponatura 2010, a la facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona.
Ens han encarregat els primers cursos d’Opistobranquis i s’estan apuntant els primers socis.

Bé, no m’extendré més aquí… Serà millor que seguiu els enllaços del GROC si voleu veure com continua evolucionant.

Ah! des del primer dia de l’any, també he dedicat el temps a altres colors…

Aurora

Share

Uf! si tenia un blog!

Xino gordo amb bigoti

Ostres, des que vaig estrenar la càmera nova i li vaig comprar el banyador que he deixat la Tofa aquí tirada… Només el quilòmetre cent mil del Tofènic va ser prou important per passar per aquí a vomitar algo. Bé, no és que la meva vida sigui una merda, eh, simplent la inspiració (uf, a qualsevol cosa se n’hi diu inspiració…) s’ha dispersat.

Ara no se si arriba aquell moment que, quan agafes de nou el diari abandonat, et poses a fer un resum del què ha estat de tu tot aquest temps… No, crec que no… Suposo que als enllaços d’aquí dalt a la barra ja hi ha prou informació.

Només he de dir que el xino gordo amb bigoti de la foto és GROC, i el GROC marca el meu futur…

Explorant el món GROC

Share

El vestidet

La meva nova companya d'immersió

Per fi! Al final la meva nena ja té el vestidet… Dilluns a les deu del vespre va arribar i vaig estar emprovant-li i posant-li a mida fins les dues de la matinada.
Dimarts a la tarda, abans de la revetlla, la nena volia estrenar-lo i no vaig gosar dir-li que tingués paciència, que millor a poc a poc, que una antiga companya va patir un accident amb les presses FLASHBACK. Però com que el vestit nou està preparat pels imprevistos.

Bé, un cop a l’Ametlla de Mar, a la cala del torrent del Pi, la visibilitat era xunga, em faltaven mans per posar-me les aletes i les ulleres (gràcies Titu i Gael) i mar endins, amb bona visibilitat però encara amb el va-i-ve de les onades, vaig comprovar que fer fotos no seria bufar i fer ampolles a partir d’ara… Primer obstacle seriós: el regulador no em deixa apropar l’ull al visor de la càmera, he de triar entre respirar o fer fotos… hauré de mirar de convinar-ho una mica.

Tot i els problemes vaig trobar el primer nudi, l’únic en els 90 minuts d’immersió:

Thuridilla hopei

Share

La meva nena

Bé, ha arribat el moment… tinc una companya nova, però no he deixat del tot arraconada la vella. Massa temps junts, masses bons moments i imatges per deixar que la toqui algú altre. És massa vella i no ha pogut venir amb mi a l’aigua i compartir l’afició, massa arriscat que s’ofegués i seria complicat trobar una substituta. He hagut de buscar-ne una de jove i millor, amb ganes de submergir-se amb mi els caps de setmana. El què passa és que m’ha sortit pija i de moment ja m’ha fet comprar un objectiu macro… i per venir a l’aigua m’ha exigit un vestit suís que val una pasta: un Hugyfot.

EF-S 60mm

Bé, de moment amb el macro ha fet una foto per recordar-me que fa temps que no escric, i alhora per demostrar-me a quina mida podrem fotografiar els opistobranquis…

També la vaig portar a passejar pels aiguamolls de l’Empordà:

Cigonya blanca

i la veritat és que m’està fent venir moltes ganes de poder fer immersions amb ella… Viam quan fem les primeres fotos.

Share

No es pot fer tot…

Aquesta Setmana Santa he canviat la costum anual d’anar a León amb la família per passar tres dies d’espeleo intensiva al Massís d’Arbàs, a l’Alta Garona, amb el Comando Patxaran:

Foto del Carlos

Sí, ens va nevar i ploure cada dia, però a dins els avencs i coves només hi circulava aigua… no passa res… A més a més l’Àlex em va regalar un mal d’esquena per acabar de fer la penitència.
O sigui que després de tot això vaig tornar lisiat i defdedat per tota la setmana.

Bé, no passa res… compensa amb l’experiència, el paisatge i la companyia, però clar, arriba el següent cap de setmana i…

falto jo!

…em toca fer bondat.

A més a més dijous que ve és Sant Jordi, dia de cors… i electrocardiogrames.

Share

Amb l’ai al cor

Com cada any, em van arribar els resultats de la revisió de la feina amb el típic “lleuger sobrepès”, però aquesta vegada venien amb un comentari inquietant respecte l’electrocardiograma: Desnivel ST, acuda a su médico de cabecera…
No vaig donar-li importància, la doctora va tenir problemes per enganxar-me les ventoses al pit i vaig pensar que era cosa de la qualitat de les revisions… De totes maneres vaig fer una mica de cibercondríac i em vaig acollonir una mica (clar, sempre surt el pitjor a internet… quin interés tindria fer un article sobre refredats o mala col·locació de ventoses?). Vaig demanar hora pel mateix divendres, així podria fer immersió dissabte i un avenc diumenge sense cap paranoia.

El doctor em va fer un segon electrocardiograma d’urgència i em va dir que es confirmava el desnivel ST, que no em preocupés, però que em donava un paper per demanar hora al cardiòleg de caràcter urgent, que aquell cap de setmana no fes el burru i guardés repós a casa, res d’immersions, res d’activitat física. Molt maco…

La ratllada era considerable, les conseqüències podrien ser desastroses, em prohibirien el submarinisme!!!??? Era la meva gran preocupació, no ho veia gaire clar i em vaig començar a mentalitzar que m’hauria de buscar una nova afició (o obsessió). Ornitologia? passejar pausadament a la recerca d’ocells podria anar bé pel meu cor malalt…

No vaig fer immersió, però vaig acompanyar als d’espeleo per passejar una mica… si em quedava tiesso per una passejada voldria dir que estaria massa cardat per continuar vivint…
La espera fora de l’avenc va ser llarga, però va venir a fer-me companyia un pit roig molt curiós. Començaria aquí la meva nova col·lecció? realment em dedicaré a l’ornitologia?

Pit roig

Al final em van trucar del cardiòleg donant-me hora pel dia de Sant Jordi, d’aquí a dos mesos… i clar, amb la ratllada que portava a sobre pel tema submarinisme s’esperarà ta tia enana! Vaig buscar altres opinions i al final resulta que, veient un electro de fa dos anys, ja ho tenia… o sigui que si durant dos anys no he notat res al pit, ni m’he cansat, ni res d’això, doncs potser que no em preocupi…

Dissabte el mar em va regalar una immersió espectacular amb 17 espècies d’opistobranquis diferents! Moment friki.

Bé, ara falta esperar Sant Jordi per confirmar que el pit roig no representa la fi del submarinisme i que tinc el pit bé.

Share

Amunt, amunt i fora!

amunt, amunt i fora!

Dins la caixa les cries no paraven de cridar… tenien molta gana. Eren dies de molta activitat pels pares mallerenga, entraven al niu cada minut amb una nova ració de menjar.
Cada vegada, abans d’entrar, feien una maniobra d’aproximació i miraven si hi havia intrusos al voltant. Si em veien no entraven a la caixa-niu.
En aquesta foto té el menjar preparat, és just abans d’entrar.

El meu pare va tenir la sort de presenciar com sortien les cries del niu i feien el primer vol, a primera hora del matí.

Share