Tempus fugit

El temps s’escapa, la vida continua i el blog segueix aquí, esperant que la tofa li dedigui una miqueta d’atenció. Molts canvis a la meva vida, i espero que continuï així… amb alguna excepció inevitable.

Ha arribat en Xim i en Jan ha hagut d’aprendre a compartir espai amb ell al centre del meu univers personal. Igual que em va passar amb amb en Jan, no pots entendre què vol dir tenir un segon fill fins que el tens al costat i passen els dies (ja han passat dos mesos i mig).

Després de quatre dies intensos a l’hospital, adaptant-nos de nou a cuidar un cos petit (però gros), vam tornar a casa. En Jan, tot i haver-lo vist una estona cada dia, de cop s’havia fet molt gran, havia deixat de ser un bebè de dos anys i mig. Van ser molt durs els primers dies. El cansament nostre (evidentment sobretot el de l’Aurora) i en Jan adaptant-se als canvis i reivindicant el seu espai i les nostres atencions, va generar algunes situacions difícils de gestionar (puntuals). Això sí, ho pagava amb nosaltres, no amb el seu germà, a qui sempre ha omplert de petons.

Un altre canvi recent és la retirada del bolquer a en Jan. Sabent que s’estava fent tard (l’estiu passat vam considerar que era massa petit) per iniciativa de l’Aurora i amb l’ajuda de l’escoleta, d’un dia per l’altre en Jan controlava els esfínters com si ho hagués fet tota la vida. Encara li posem per dormir, per comoditat nostre, però des que de dia no en du que es desperta amb el bolquer sec cada matí, preparat per fer una bona pixarada.

Tramvia en familia

El temps fuig i ja ha passat un any que se’n va anar el pare. Passat el seu darrer Nadal es va començar a queixar d’un punt a l’espatlla, pensant que havia fet un mal gest o que havia carregat massa estona en Jan el dia que ens va acomiadar a l’aeroport. Després de no se quantes proves va resultar ser una puta metàstasi d’un càncer que havia tingut un any enrere. I no va perdonar, amb mig any més el càncer en va tenir prou per deixar-nos sense abuelito, si més no de cos present.

Des que se’n va anar que estic intentant recopilar tots els seus blogs i fotos en un mateix domini: www.juliansolius.com 

pare

És com una lluita contra el temps, jo retrocedeixo ordenant les coses del pare i alhora intento fotografiar en Jan i en Xim perquè en tinguem un bon record. És tant fàcil ser un Diògenes digital avui en dia que s’acaba convertint en un problema tot aquest volum d’informació. He d’aprendre a esborrar i sel·leccionar millor i no guardar “per si un cas” totes les fotos disparades… Sinó cada vegada em queda menys temps per fotre txapes.

 

Share

Tornant a l’aigua!

El carnet que em vaig treure després del darrer post escrit en aquest blog va ser el de pare, avui fa disset mesos. Ja m’imaginava que no podria anar tant a l’aigua, que no tindria temps, però no em pensava que no ho trobés a faltar, o fins i tot em fes mandra, però és el que té quan de sobte apareix la cosa més important de la teva vida… Em podria esplaiar i fins i tot fer un blog especial per explicar els canvis a la meva vida (i sobretot la d’en Jan) durant aquest temps, però les coses personals me les guardo de moment 😛

Bé, un canvi que sí que afecta al contingut del blog és que hem anat a viure a Mallorca, a un poble amagat darrera la serra de Tramuntana, Sóller, i escric des de les golfes d’una casa situada als afores del poble. Diguem que estic aïllat del tot 🙂

Centrant-me amb el títol del post, estem començant a controlar millor el temps lliure i gràcies a l’Aurora i que en Jan es distreu amb qualsevol detall que l’envolta, he pogut tornar a l’aigua. Aquesta darrera setmana n’he fet dues de costa molt interessants… La primera buscant Oxynoe olivacea a la punta d’Alcanada (prop del Port d’Alcúdia) i la segona al port de Sóller, per veure si hi ha opistobranquis i valorar si val la pena fer-hi un seguiment periòdic (trobo a faltar Tossa de Mar, snif).

A Alcanada no vaig tenir èxit amb la recerca de l’Oxynoe, però sí que vaig trobar una posta d’aquesta espècie, o sigui que tocarà tornar-hi a anar un altre dia. Durant més de 70 minuts només vaig veure dos exemplars d’opistobranqui (per sort de dues espècies diferents): Elysia timida i Petalifera petalifera.

Petalifera petalifera
Petalifera petalifera

Al Port de Sóller, a només tres metres de fondària, sobre un fons de còdols i posidònia vaig trobar cinc espècies en cinc minuts. L’eufòria de l’èxit em va portar a continuar buscant mar endins, on vaig tornar a la crua realitat del desert mallorquí d’opistobranquis.

De totes maneres, centrant-me en el fons de pedres crec que en tinc per fer un transsecte i anar mirant l’evolució de les espècies al llarg de l’any. A veure quantes en trobo la propera vegada si hi dedico tota la immersió.

Les espècies que vaig trobar van ser Elysia timida, Flabellina pedata, Onchidoris neapolitana, Felimida luteorosea i Spurilla neapolitana. De les dues primeres n’hi havia a patades, de les altres només un exemplar.

Durant el meu passeig al desert vaig trobar per primera vegada un verat volador (Dactylopterus volitans), molt guapo, però no va deixar que li fes una foto tranquil.

Dactylopterus volitans
Dactylopterus volitans (Verat volador o xoriguer)

Share

Submarinisme a full, i aparcat

Durant aquest primer mig any, com que estic a l’atur i s’ha d’aprofitar el temps (això diuen), m’he preparat per poder obrir-me alguna porta laboral a partir de la meva afició/addicció de respirar sota l’aigua.

La primera idea va ser la de treure’m el títol d’instructor esportiu, sense tenir clar que em pugui agradar treballar en un centre de busseig, però sí poder transmetre les sensacions que m’ha donat aquesta afició, ajudar a entrar a la gent en aquest món blau i veure’ls la cara d’atontats a l’acabar les primeres immersions (recordant els meus primers moments).

Al moment d’inscriure’m per fer el curs d’instructor, en Mario em va “enredar” per fer els primers passos en l’altra vessant del busseig: el busseig professional. Es tractava d’obtenir un títol (Bussejador Professional de Petita Fondària) que et permet treballar a una profunditat màxima de 30m (o fora de l’aigua, en un ambient comprimit a la pressió equivalent, com en una tuneladora). Va ser un curs intensiu que em va ocupar tot el gener, pràcticament 12 hores al dia, passant el matí sota l’aigua i la tarda fent teoria i exercicis de física, etc.

Va estar molt bé, com si m’hagués apuntat a un campament d’estiu, molt divertit i amb bons companys de curs i professors. El què no sabia jo és que per treballar “legalment” amb aquest títol necessites que en el lloc de treball hi hagí algú amb una titulació superior que et faci de cap (Bussejador Professional de Mitja Fondària), però està clar que no és una feina que puguis fer tot sol.

I des del final del curs professional fins fa un parell de setmanes vaig estar fent les classes i pràctiques del curs d’instructor recreatiu.

L’última pràctica va ser fer-li un curs d’Open Water al meu germà Carles durant tres dies. M’ho va posar molt fàcil perquè ell ja fa temps que fa snorkel i tenia molta confiança al mar. De seguida que es va acostumar a respirar sota l’aigua tot va anar rodat… només li faltava fer hores per aprendre a dominar la flotabilitat. I sí, quan sortia de l’aigua feia cara d’atontat, content de tot el que havia vist.

Selfie Open Water

 

Ara ja tinc els títols, però estic esperant un carnet molt més important i toca aparcar-ho tot una bona temporada 😛

 

Share

… i fins aquí, Antònia Font

La primera vegada que vaig saber de la seva existència va ser quan van treure el segon disc (A Rússia), cap al 2001, i no va ser per escoltar-los sinó perquè la Marta Borràs em va demanar que li gravés els dos cd d’Antònia Font a la seva germana Rosa (encara no estaven esteses les gravadores de cd). Me’ls vaig escoltar, tenien algo diferent, però pel meu gust eren massa patxangueros…

Al cap d’uns anys, a una entrevista de ràdio (crec que era a “El món s’acaba” d’en Xavier Grasset) vaig sentir que deien que havien tret un nou disc i estaven sorpresos del seu èxit, que ells l’havien fet per passar-s’ho bé, per jugar una mica, farts que no els fessin cas amb els altres. Parlaven del disc Taxi (2004). Em van caure molt bé i al cap de poc m’havia comprat el disc, un digipak molt guapo que contenia el cd i un dvd amb la pel·lícula: Acronia i col·lapse del Dr. Polanski. Flipant amb la presentació, els títols, les lletres i la música, els robots i llumetes retro-futuristes, amb sensació de tenir una obra mestra a les mans… Recordo que me’l vaig gravar pel cotxe junt amb l’Alegria (2002), que també em va agradar (tot i trobar-lo encara una mica patxanguero). Els dos primers crec que encara no els he escoltat mai sencers.

Després van treure el Batiscafo katiuscas (2006), molt més tendre, que també em va agradar molt.

Els seus experiments amb orquestra no m’han acabat mai d’enganxar… sí que vaig trobar maco el concert del Liceu (a la tele), però el Coser i Cantar (2007) no me l’he escoltat mai sencer tampoc…

Quan ja semblava que ho havien deixat, em van sorprendre amb el Lamparetes (2011), segurament el seu millor àlbum, i quan encara no havia tingut temps d’avorrir-lo (de tant escoltar) un any després van i treuen un disc amb 40 cançons curtes: Vostè és aquí (2012).

I va i a finals del 2013 has de sentir que ho deixen, que s’acomiaden amb un concert (que acaben essent tres), que Antònia Font desapareix. Vete a tu pueblo!

Amb molta sort vaig aconseguir un parell d’entrades, justament pel darrer dels tres concerts (i vaig gravar com vaig poder els vídeos d’aquí dalt).

Share

La maledicció del Castell de Milany

No em tornaré a justificar de nou pel grau d’abandonament d’aquest blog, però hi esquitxaré un altre relat fresc.

Avui he anat a fer feina de camp al Ripollès, on hi estic fent un mapa de riscos geològics. Es tracta d’anar a veure in situ els escarpaments per valorar si hi ha indicis de despreniments i valorar-ne la perillositat (etc.)

Durant tot el cap de setmana ha estat plovent, o sigui que les pistes estaven bastant enfangades i el cotxe, tot i tenir tracció a les quatre rodes (però no és ben bé un 4×4) patinava una mica al pujar cap al castell de Milany, que es troba prop de Ripoll, accedint-hi per una pista des de Vallfogona del Ripollès.

Quan he arribat a dalt ja estava bastant tens (quan el cotxe patina, inconscientment vas apretant les dents i altres músculs, des de l’espatlla fins a l’ojete). Després de mirar l’escarpament que hi ha sota el castell, he mirat de nou el mapa per comprovar que la pista seguia fins a la masia de Milany, cosa que he valorat per no haver de baixar de nou pels pendents fangosos. A la masia hi havia estat i sabia que des d’allà la pista continuava bé.

Engego el cotxe i endavant… bé, això també està una mica enfangat… ui, sí sí, però està millor, sí… ups, pels pèls, això ho he passat una mica justet, espero no haver de girar cua… ups, pels pèls, això ho he passat una mica justet, espero no haver de girar cua… ups, pels pèls, això ho he passat una mica justet, espero no haver de girar cua… ups, pels pèls, això ho he passat una mica justet, espero no haver de girar cua… ups, ups, ups, ups? això no es mou…

el cotxe se m’ha quedat recolzat per la panxa amb les rodes patinant dins el fang 🙁

Res, he provat de posar-hi branques petites i gruixudes, endavant i endarrere, però res… He trucat a la feina per explicar-los el percal on m’havia ficat i ells han trucat a l’assegurança perquè m’enviessin una grua o algú per treure’m d’allà.

El de la grua m’ha trucat dient que estava a Manresa i que havia de pujar fins a Ripoll per agafar un Defender que porta unes cadenes per estirar el meu cotxe i que a veure com ens en sortim… o sigui que en tenia per un parell d’hores.

Quan ha arribat eren cap a les tres de la tarda i ens hi hem posat. Ell m’ha estirat enrere i m’ha tret del forat. Primer round superat.

La segona prova ha estat fer girar el cotxe, que amb el fang ha estat una miqueta complicat perquè tot i tenir les rodes girades el cotxe anava recte seguint les roderes… Finalment ho hem aconseguit.

Les següents proves les hem anat superant de mica en mica, ell a davant amb el Defender i jo al darrera al meu ritme. En algun punt m’ha hagut de posar pedres sota les rodes per no tocar amb els baixos (de baixada tot havia estat més fàcil).

I una vegada de nou al Castell, la baixada que abans m’havia fet por, s’havia convertit en una prova més fàcil. Tot i això, amb primera i acariciant els frens he anat baixant, en alguns trams amb el cotxe lliscant una mica travessat, però bé, he arribat a baix sencer, jo i el cotxe, que és bastant nou i m’hauria fet molt mal haver-lo cascat.

Un bon dia per haver fet 35 anys… com més gran més burru!

Share

els Visitants

Avui a Solius, a l’hora de dinar, tot parant la taula mentre els cotxes feien la volta de reconeixement i l’arròs estava reposant els últims minuts (no dic paella perquè els cosins vila-realencs de l’Aurora em tallarien el coll, que es veu que l’autèntica paella valenciana no porta musclos, ni escamarlans, molt menys salsitxes i és groga), des de la finestra de la cuina he vist algo verd que es movia entre les plantes:

taaaat!

Hem sortit sigil·losament i no s’ha espantat gens, quan normalment al mínim moviment fugia cap al cau. M’ha deixat anar a buscar la càmera al cotxe i tornar, i ell com si res, entrant i sortint a un forat, pujant als testos, passejant per l’herba i fins i tot se m’ha apropat a mig metre dels peus (estant jo quiet amb la càmera com un dels de les rambles, potser venia a tirar-me una moneda?).
I de cop n’ha aparegut un altre, una mica més lluny, a la seva bola, que ha caçat un llimac i ha estat entretingut una bona estona (com jo).

Al final m’he mogut massa i han marxat escales avall del jardí, cap al seu lloc habitual. Es veu que són parella i s’estan al cau que altres anys n’hi havíem vist un de sol…

Davant del cau ♀ i ♂

M’he perdut la sortida del gran premi de Turquia i m’he trobat l’arròs a taula… Bé, paella collons! que lameumare també la fa molt bona!

Share

Susqueda

Presa de Susqueda

Feia molts anys que el nivell de l’embassament de Susqueda no arribava als sobreeixidors. No se quantes vegades ho he vist, però crec que es podrien comptar amb els dits d’una mà. La darrera vegada va ser al 1996, l’any que vaig anar a viure a Barcelona.

Estava estudiant per pujar nota per la selectivitat i vivia a casa el meu germà, que m’havia acollit perquè m’anés situant a la ciutat. No recordo el moment exacte, però se que quan vaig saber que l’aigua passava per damunt la presa vaig agafar la Teisa cap a Amer per poder-ho veure. És un moment especial, no se què té, el rugit i la força de l’aigua saltant i picant al fons de la presa… mirar aigües amunt des del mig de la presa i imaginar-te que estàs nedant contra corrent, intentant salvar la vida i no caure daltabaix… o més realista, veure un tronc flotant, movent-se a poc a poc, però cada vegada més ràpid fins que passa per sota i cau avall.

Aquesta vegada em vaig haver d’esperar a divendres i confiar que encara saltaria aigua. Vaig sortir a les 3 de la feina, dinar ràpid i cap a Susqueda! Hi va haver sort, però la làmina ja era primeta i es feia fosc. De totes maneres, si hi hagués pujat dissabte no ho hauria vist.

Espero no haver d’esperar 15 anys més per tornar-ho a veure.

Ah, el meu pare em sembla que encara hi treballava al 1996…

Passen els anys...

Més fotos de Susqueda aquí. I un video.

Share

Uf! si tenia un blog! 2 (Noel dixit)

Com vaig predir a l’anterior post, ha nascut el GROC, el Grup de Recerca d’Opistobranquis de Catalunya, que m’ha robat molt de temps però n’estic molt orgullós!

La pàgina web se l’ha currat en Guillem i jo he posat les primeres pedres provisionals d’una guia i un blog. Quan tinguem temps i diners (o voluntaris) li donarem millor forma i contingut. Mentrestant l’equip del GROC hi anem treballant de mica en mica…

Durant aquest temps tenyit de GROC també he dissenyat el logo i el primer póster per a l’exposició Exponatura 2010, a la facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona.
Ens han encarregat els primers cursos d’Opistobranquis i s’estan apuntant els primers socis.

Bé, no m’extendré més aquí… Serà millor que seguiu els enllaços del GROC si voleu veure com continua evolucionant.

Ah! des del primer dia de l’any, també he dedicat el temps a altres colors…

Aurora

Share

Uf! si tenia un blog!

Xino gordo amb bigoti

Ostres, des que vaig estrenar la càmera nova i li vaig comprar el banyador que he deixat la Tofa aquí tirada… Només el quilòmetre cent mil del Tofènic va ser prou important per passar per aquí a vomitar algo. Bé, no és que la meva vida sigui una merda, eh, simplent la inspiració (uf, a qualsevol cosa se n’hi diu inspiració…) s’ha dispersat.

Ara no se si arriba aquell moment que, quan agafes de nou el diari abandonat, et poses a fer un resum del què ha estat de tu tot aquest temps… No, crec que no… Suposo que als enllaços d’aquí dalt a la barra ja hi ha prou informació.

Només he de dir que el xino gordo amb bigoti de la foto és GROC, i el GROC marca el meu futur…

Explorant el món GROC

Share