Tempus fugit

El temps s’escapa, la vida continua i el blog segueix aquí, esperant que la tofa li dedigui una miqueta d’atenció. Molts canvis a la meva vida, i espero que continuï així… amb alguna excepció inevitable.

Ha arribat en Xim i en Jan ha hagut d’aprendre a compartir espai amb ell al centre del meu univers personal. Igual que em va passar amb amb en Jan, no pots entendre què vol dir tenir un segon fill fins que el tens al costat i passen els dies (ja han passat dos mesos i mig).

Després de quatre dies intensos a l’hospital, adaptant-nos de nou a cuidar un cos petit (però gros), vam tornar a casa. En Jan, tot i haver-lo vist una estona cada dia, de cop s’havia fet molt gran, havia deixat de ser un bebè de dos anys i mig. Van ser molt durs els primers dies. El cansament nostre (evidentment sobretot el de l’Aurora) i en Jan adaptant-se als canvis i reivindicant el seu espai i les nostres atencions, va generar algunes situacions difícils de gestionar (puntuals). Això sí, ho pagava amb nosaltres, no amb el seu germà, a qui sempre ha omplert de petons.

Un altre canvi recent és la retirada del bolquer a en Jan. Sabent que s’estava fent tard (l’estiu passat vam considerar que era massa petit) per iniciativa de l’Aurora i amb l’ajuda de l’escoleta, d’un dia per l’altre en Jan controlava els esfínters com si ho hagués fet tota la vida. Encara li posem per dormir, per comoditat nostre, però des que de dia no en du que es desperta amb el bolquer sec cada matí, preparat per fer una bona pixarada.

Tramvia en familia

El temps fuig i ja ha passat un any que se’n va anar el pare. Passat el seu darrer Nadal es va començar a queixar d’un punt a l’espatlla, pensant que havia fet un mal gest o que havia carregat massa estona en Jan el dia que ens va acomiadar a l’aeroport. Després de no se quantes proves va resultar ser una puta metàstasi d’un càncer que havia tingut un any enrere. I no va perdonar, amb mig any més el càncer en va tenir prou per deixar-nos sense abuelito, si més no de cos present.

Des que se’n va anar que estic intentant recopilar tots els seus blogs i fotos en un mateix domini: www.juliansolius.com 

pare

És com una lluita contra el temps, jo retrocedeixo ordenant les coses del pare i alhora intento fotografiar en Jan i en Xim perquè en tinguem un bon record. És tant fàcil ser un Diògenes digital avui en dia que s’acaba convertint en un problema tot aquest volum d’informació. He d’aprendre a esborrar i sel·leccionar millor i no guardar “per si un cas” totes les fotos disparades… Sinó cada vegada em queda menys temps per fotre txapes.

 

Share