Tempus fugit

El temps s’escapa, la vida continua i el blog segueix aquí, esperant que la tofa li dedigui una miqueta d’atenció. Molts canvis a la meva vida, i espero que continuï així… amb alguna excepció inevitable.

Ha arribat en Xim i en Jan ha hagut d’aprendre a compartir espai amb ell al centre del meu univers personal. Igual que em va passar amb amb en Jan, no pots entendre què vol dir tenir un segon fill fins que el tens al costat i passen els dies (ja han passat dos mesos i mig).

Després de quatre dies intensos a l’hospital, adaptant-nos de nou a cuidar un cos petit (però gros), vam tornar a casa. En Jan, tot i haver-lo vist una estona cada dia, de cop s’havia fet molt gran, havia deixat de ser un bebè de dos anys i mig. Van ser molt durs els primers dies. El cansament nostre (evidentment sobretot el de l’Aurora) i en Jan adaptant-se als canvis i reivindicant el seu espai i les nostres atencions, va generar algunes situacions difícils de gestionar (puntuals). Això sí, ho pagava amb nosaltres, no amb el seu germà, a qui sempre ha omplert de petons.

Un altre canvi recent és la retirada del bolquer a en Jan. Sabent que s’estava fent tard (l’estiu passat vam considerar que era massa petit) per iniciativa de l’Aurora i amb l’ajuda de l’escoleta, d’un dia per l’altre en Jan controlava els esfínters com si ho hagués fet tota la vida. Encara li posem per dormir, per comoditat nostre, però des que de dia no en du que es desperta amb el bolquer sec cada matí, preparat per fer una bona pixarada.

Tramvia en familia

El temps fuig i ja ha passat un any que se’n va anar el pare. Passat el seu darrer Nadal es va començar a queixar d’un punt a l’espatlla, pensant que havia fet un mal gest o que havia carregat massa estona en Jan el dia que ens va acomiadar a l’aeroport. Després de no se quantes proves va resultar ser una puta metàstasi d’un càncer que havia tingut un any enrere. I no va perdonar, amb mig any més el càncer en va tenir prou per deixar-nos sense abuelito, si més no de cos present.

Des que se’n va anar que estic intentant recopilar tots els seus blogs i fotos en un mateix domini: www.juliansolius.com 

pare

És com una lluita contra el temps, jo retrocedeixo ordenant les coses del pare i alhora intento fotografiar en Jan i en Xim perquè en tinguem un bon record. És tant fàcil ser un Diògenes digital avui en dia que s’acaba convertint en un problema tot aquest volum d’informació. He d’aprendre a esborrar i sel·leccionar millor i no guardar “per si un cas” totes les fotos disparades… Sinó cada vegada em queda menys temps per fotre txapes.

 

Share

Tornant a l’aigua!

El carnet que em vaig treure després del darrer post escrit en aquest blog va ser el de pare, avui fa disset mesos. Ja m’imaginava que no podria anar tant a l’aigua, que no tindria temps, però no em pensava que no ho trobés a faltar, o fins i tot em fes mandra, però és el que té quan de sobte apareix la cosa més important de la teva vida… Em podria esplaiar i fins i tot fer un blog especial per explicar els canvis a la meva vida (i sobretot la d’en Jan) durant aquest temps, però les coses personals me les guardo de moment 😛

Bé, un canvi que sí que afecta al contingut del blog és que hem anat a viure a Mallorca, a un poble amagat darrera la serra de Tramuntana, Sóller, i escric des de les golfes d’una casa situada als afores del poble. Diguem que estic aïllat del tot 🙂

Centrant-me amb el títol del post, estem començant a controlar millor el temps lliure i gràcies a l’Aurora i que en Jan es distreu amb qualsevol detall que l’envolta, he pogut tornar a l’aigua. Aquesta darrera setmana n’he fet dues de costa molt interessants… La primera buscant Oxynoe olivacea a la punta d’Alcanada (prop del Port d’Alcúdia) i la segona al port de Sóller, per veure si hi ha opistobranquis i valorar si val la pena fer-hi un seguiment periòdic (trobo a faltar Tossa de Mar, snif).

A Alcanada no vaig tenir èxit amb la recerca de l’Oxynoe, però sí que vaig trobar una posta d’aquesta espècie, o sigui que tocarà tornar-hi a anar un altre dia. Durant més de 70 minuts només vaig veure dos exemplars d’opistobranqui (per sort de dues espècies diferents): Elysia timida i Petalifera petalifera.

Petalifera petalifera
Petalifera petalifera

Al Port de Sóller, a només tres metres de fondària, sobre un fons de còdols i posidònia vaig trobar cinc espècies en cinc minuts. L’eufòria de l’èxit em va portar a continuar buscant mar endins, on vaig tornar a la crua realitat del desert mallorquí d’opistobranquis.

De totes maneres, centrant-me en el fons de pedres crec que en tinc per fer un transsecte i anar mirant l’evolució de les espècies al llarg de l’any. A veure quantes en trobo la propera vegada si hi dedico tota la immersió.

Les espècies que vaig trobar van ser Elysia timida, Flabellina pedata, Onchidoris neapolitana, Felimida luteorosea i Spurilla neapolitana. De les dues primeres n’hi havia a patades, de les altres només un exemplar.

Durant el meu passeig al desert vaig trobar per primera vegada un verat volador (Dactylopterus volitans), molt guapo, però no va deixar que li fes una foto tranquil.

Dactylopterus volitans
Dactylopterus volitans (Verat volador o xoriguer)

Share

Submarinisme a full, i aparcat

Durant aquest primer mig any, com que estic a l’atur i s’ha d’aprofitar el temps (això diuen), m’he preparat per poder obrir-me alguna porta laboral a partir de la meva afició/addicció de respirar sota l’aigua.

La primera idea va ser la de treure’m el títol d’instructor esportiu, sense tenir clar que em pugui agradar treballar en un centre de busseig, però sí poder transmetre les sensacions que m’ha donat aquesta afició, ajudar a entrar a la gent en aquest món blau i veure’ls la cara d’atontats a l’acabar les primeres immersions (recordant els meus primers moments).

Al moment d’inscriure’m per fer el curs d’instructor, en Mario em va “enredar” per fer els primers passos en l’altra vessant del busseig: el busseig professional. Es tractava d’obtenir un títol (Bussejador Professional de Petita Fondària) que et permet treballar a una profunditat màxima de 30m (o fora de l’aigua, en un ambient comprimit a la pressió equivalent, com en una tuneladora). Va ser un curs intensiu que em va ocupar tot el gener, pràcticament 12 hores al dia, passant el matí sota l’aigua i la tarda fent teoria i exercicis de física, etc.

Va estar molt bé, com si m’hagués apuntat a un campament d’estiu, molt divertit i amb bons companys de curs i professors. El què no sabia jo és que per treballar “legalment” amb aquest títol necessites que en el lloc de treball hi hagí algú amb una titulació superior que et faci de cap (Bussejador Professional de Mitja Fondària), però està clar que no és una feina que puguis fer tot sol.

I des del final del curs professional fins fa un parell de setmanes vaig estar fent les classes i pràctiques del curs d’instructor recreatiu.

L’última pràctica va ser fer-li un curs d’Open Water al meu germà Carles durant tres dies. M’ho va posar molt fàcil perquè ell ja fa temps que fa snorkel i tenia molta confiança al mar. De seguida que es va acostumar a respirar sota l’aigua tot va anar rodat… només li faltava fer hores per aprendre a dominar la flotabilitat. I sí, quan sortia de l’aigua feia cara d’atontat, content de tot el que havia vist.

Selfie Open Water

 

Ara ja tinc els títols, però estic esperant un carnet molt més important i toca aparcar-ho tot una bona temporada 😛

 

Share